Per què abans d’obrir els malucs cal sentir seguretat
Aquesta setmana a classe hem treballat l'obertura de malucs.
Però abans d'obrir, hem fet una altra cosa: hem creat seguretat.
Sovint pensem la flexibilitat des de l'estirament, la intensitat o l'amplitud del rang de moviment. Però el cos no sempre funciona així. Especialment la pelvis.
La pelvis és un territori profundament sensible del cos. És centre de moviment, de suport, d'equilibri i de transmissió de forces. Però també és una zona íntimament vinculada al sistema nerviós i a la protecció.
Quan el cos percep estrès, inseguretat o excés d'exigència, moltes vegades la pelvis respon tancant-se. I ho fa a través de diferents musculatures profundes: el psoas, el sòl pelvià, els glutis profunds i també els adductors.
Els adductors són la musculatura de la cara interna de les cames. Anatòmicament apropen les cames cap al centre, però funcionalment fan molt més que això. Participen en l'estabilitat de la pelvis, en l'organització del centre corporal i en la manera com el cos gestiona el suport i la protecció.
Per això, en moltes persones, uns malucs rígids no són només una qüestió de "falta de flexibilitat".
Són sovint un signe d'excés de tensió, de vigilància o d'un sistema nerviós que encara no sent que pugui deixar anar.
I aquí és on la mirada somàtica canvia completament la manera de treballar.
En lloc d'intentar forçar o estirar més, primer escoltem.
Creem condicions perquè el sistema nerviós pugui baixar el nivell d'alerta.
A classe ho hem fet a través de la pandiculació.
La pandiculació no és un estirament passiu. És un procés neuromuscular conscient que combina contracció, allargament lent i relaxació. És la manera natural que té el cos de reorganitzar la musculatura i recuperar la seva longitud sense violència.
Els animals ho fan constantment quan es desperten.
Nosaltres, malhauradament, ho hem desaprès.
Quan pandiculem els adductors lentament, el cervell rep informació nova:
que no cal aguantar tant,
que hi ha suport,
que es pot deixar anar una mica de tensió sense perdre estabilitat.
I aleshores passa una cosa interessant:
el moviment apareix amb menys esforç.
No perquè haguem "forçat l'obertura", sinó perquè el cos comença a sentir-se prou segur per deixar espai.
A vegades el que necessita el cos no és més intensitat.
És més confiança.
I això transforma completament la manera de moure'ns. 🌿