Quan el teu cos treballa més del que necessita
Hi ha una idea que apareix sovint a les classes, i que al principi acostuma a sorprendre: moltes vegades no ens falta força. Ens sobra esforç.
Vivim en una cultura que associa el progrés amb fer més. Més hores, més activitats, més rendiment, més exigència. Sense adonar-nos-en, aquesta manera de relacionar-nos amb la vida també es trasllada al cos.
Apretem les dents mentre treballem.
Aixequem les espatlles quan estem concentrades.
Mantenim la panxa activada durant hores.
Respirem de manera curta i superficial.
Ens movem amb una pressa que sovint no respon a cap necessitat real.
Amb el temps, el sistema nerviós s'acostuma a aquest estat. La tensió deixa de ser una excepció i es converteix en el paisatge habitual.
El més curiós és que moltes persones no són conscients de l'esforç que estan fent fins que, per un instant, deixen de fer-lo.
Quan la tensió es converteix en normalitat
Una de les funcions més fascinants del sistema nerviós és la seva capacitat d'adaptació.
Si una musculatura es manté activa durant prou temps, el cervell acaba interpretant aquell nivell de contracció com a normal. És el que Thomas Hanna va descriure com a Amnèsia Sensorial Motora: perdem la capacitat de percebre i controlar determinades tensions que s'han tornat cròniques.
No és que el cos no vulgui relaxar-se.
És que ha oblidat com fer-ho.
Per això, sovint, els problemes de moviment no tenen tant a veure amb la falta de flexibilitat o de força com amb la dificultat per deixar anar allò que ja no és necessari.
El que descobrim quan ens movem lentament
A les classes de ioga i somàtica treballem des d'un lloc poc habitual.
No busquem arribar més lluny.
Busquem sentir més.
Quan reduïm la velocitat, apareixen detalls que habitualment passen desapercebuts. Descobrim que hi ha músculs treballant sense necessitat. Que la respiració podria ser més àmplia. Que sostenim parts del cos que podrien descansar.
És una experiència senzilla però transformadora.
Perquè el cos no necessita que li expliquem què ha de fer.
Necessita que li donem l'espai per recordar-ho.
La diferència entre força i tensió
La força és una capacitat.
La tensió és una estratègia.
La força apareix quan la necessitem i desapareix quan ja no és útil.
La tensió, en canvi, es queda.
Per això una persona pot ser molt forta i, alhora, moure's amb facilitat. I una altra pot sentir-se rígida, cansada o limitada sense que hi hagi cap manca real de força.
Aprendre a distingir una cosa de l'altra és un dels grans regals de la pràctica somàtica.
Habitar el cos amb menys esforç
No es tracta de convertir-nos en persones més passives.
Ni de deixar de fer.
Es tracta d'aprendre a utilitzar només l'esforç necessari.
Aquesta és una de les idees centrals de la somàtica: menys és més.
Quan deixem de gastar energia sostenint tensions innecessàries, aquesta energia queda disponible per respirar millor, moure'ns amb més llibertat, descansar amb més profunditat i viure amb més presència.
Potser el benestar no consisteix a afegir coses noves.
Potser, de vegades, consisteix simplement a deixar anar allò que ja no necessitem sostenir.
I el cos, quan això passa, acostuma a respondre amb un profund sospir d'alleujament.